El dia que vaig deixar d'escriure

El dia que vaig deixar d’escriure va ser un dia normal d’aquell últim estiu amb olor de gesmiler i fils enganxats a la roba. De quan potser somiàvem a ser feliços i tot anava un poc millor, com a mínim, des de la perspectiva de la taula redona de la cuina, on igual podies dinar, jugar, escriure i repuntar. On ara ningú escriu. Ni juga. Ni dina. Ni tan sols repunta. 

El dia que vaig deixar d’escriure ho vaig fer de forma inconscient. Com solem fer tantes coses de forma quotidiana. Amb un “demà més”. Però hi ha demàs que mai arriben i aquella història es quedà penjada. Com tantes altres. Com nosaltres. Penjant del fil del temps que passa mentre pensem altres coses i fugim dels problemes. Com sempre. És irònic que aquell últim conte parlés de la memòria, ara que sembla que ja no en tenim. Només a les nits, quan el món és fosc i trontolla. Quan sota els llençols sembla que prompte tot explotarà i, llavors la rateta ja no pot dormir.



Quan és Sant Jordi sense tu.

Comentaris

  1. No es pot viure sempre de records, i encara menys de l'enyor. Un dia deixem de fer les coses, i potser no hi tornem mai. Però i si hi tornem?

    ResponElimina
  2. Que el darrer conte parlés de la memòria potser només vol dir que hi ha coses que mai s'oblidaran, perquè estan per damunt de tot.
    Tu, per exemple, mai t'oblidaràs d'escriure. Potser et donaràs un respir, però potser serà per agafar impuls i tornar-hi amb més força que mai. I més val que sigui així, perquè sinó… vindré i rebràs! ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada