Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

L'home de negocis

Imatge
«- […] Las estrellas son mías, puesto que nadie, antes que yo, ha pensado en poseerlas.  - Eso es verdad –dijo el Principito− ¿y qué haces con ellas?  - Las administro. Las cuento y las recuento una y otra vez −contestó el hombre de negocios. Es algo difícil. ¡Pero yo soy un hombre serio! El Principito no quedó del todo satisfecho.  - Si yo tengo una bufanda, puedo ponérmela al cuello y llevármela. Si soy dueño de una flor, puedo cortarla y llevármela también. ¡Pero tú no puedes llevarte las estrellas!  - Pero puedo colocarlas en un banco.  - ¿Qué quiere decir eso?  - Quiere decir que escribo en un papel el número de estrellas que tengo y guardo bajo llave en un cajón ese papel.  - ¿Y eso es todo?  - ¡Es suficiente! "Es divertido", pensó el Principito. "Es incluso bastante poético. Pero no es muy serio". El Principito tenía sobre las cosas serias ideas muy diferentes de las ideas de las personas mayores.  - …

Assetjament

Imatge
Tinc un problema. M’assetgen. La primera vegada que ens vàrem trobar va ser als seients davanters d’un vell Seat a l’eixida de l’institut, ara fa poc més de quatre anys. Enigmàtic i silenciós em mirava, allargant-me una mà. L’excusa dels exàmens finals em va ajudar a ignorar-lo. Passaren els mesos, i l’amic que ens havia presentat va desaparèixer però no hi havia cap forma possible de desfer-me d’ell. Seguia insistent en el mateix lloc on ens havíem acomiadat aquell primer dia. He de confessar que de vegades el mirava, jugava amb ell, escoltava què tenia a dir-me i acabava donant-li carabasses. Al cap de poc temps li vaig trobar una nova companya i els vaig deixar junts. “Au, ja us entretindreu vosaltres sols”, vaig pensar. Irònicament, mai vaig deixar de buscar-los per separat i tractar de buscar el caliu de les seues pàgines. A un encara no he deixat de llegir-lo durant els últims mesos, m'he enganxat massa. L'altra ha envellit prematurament gràcies a la meua poca destresa i…

Graduació

Imatge
Fa quatre anys que em vaig plantar seriosament per dir que em deixava les ciències. Que ni Ambientals ni Ciències del Mar. Jo volia fer Filologia Catalana i ho vaig decidir com sempre, a última hora, que és quan es prenen les decisions importants. Ara mateix estic en l'última hora de la carrera i cal aprofitar-la bé. Sóc quasi filòloga. I dic quasi perquè divendres, després d'haver dormit al poble, vaig anar a la perruqueria per fer-me un "recogido", em vaig vestir de gala i em vaig encaminar cap a València, on havia quedat a la facultat perquè em posaren una beca i em donaren un paperet que diu que he estat estudiant de la Universitat de València els darrers quatre anys. També vaig rebre les salutacions, enhorabones i besades de padrins de graduació, companys, professors i familiars. Finalment, me'n vaig anar de sopar amb els companys de classe i ja de matí vaig tornar a Polo.

Ara és el torn de seguir per no quedar-me a mitges i ser filòloga del tot.












El dia que vaig deixar d'escriure

Imatge
El dia que vaig deixar d’escriure va ser un dia normal d’aquell últim estiu amb olor de gesmiler i fils enganxats a la roba. De quan potser somiàvem a ser feliços i tot anava un poc millor, com a mínim, des de la perspectiva de la taula redona de la cuina, on igual podies dinar, jugar, escriure i repuntar. On ara ningú escriu. Ni juga. Ni dina. Ni tan sols repunta. 
El dia que vaig deixar d’escriure ho vaig fer de forma inconscient. Com solem fer tantes coses de forma quotidiana. Amb un “demà més”. Però hi ha demàs que mai arriben i aquella història es quedà penjada. Com tantes altres. Com nosaltres. Penjant del fil del temps que passa mentre pensem altres coses i fugim dels problemes. Com sempre. És irònic que aquell últim conte parlés de la memòria, ara que sembla que ja no en tenim. Només a les nits, quan el món és fosc i trontolla. Quan sota els llençols sembla que prompte tot explotarà i, llavors la rateta ja no pot dormir.


Quan és Sant Jordi sense tu.

Podríem ser perfectes com la pluja

“Podríem ser perfectes com la pluja”,
deies. “Podríem socarrar les plomes
i, pel nas, absorbir-ne el tuf,
incorporar tota l’escòria
i expulsar-la en llustrosa pitança d’amor”.

Deies, però la casa ja era buida,
i tu lliscaves, com molsa o moneda,
entre els meus dits d’avar irresignable.

“Volem creure en l’amor, perquè l’amor
tot ho devasta. Ho tenim per vist”, deies.
“Però podríem ocultar les tares,
estimar sense combat ni brutícia,
per natura més que per accident”.

Llànties, vergues, el forn de Déu fent visible
el meu abraç, el teu no callar, tantes
intermitències, l’esforç, aquest
últim ball dins la casa ja deserta, i tu,
“podríem ser perfectes com la pluja”,
repeties, plorant sense comport.


Sebastià Alzamora
De Mula morta (2001), "Les Veus"

Empremtes

Imatge
"Les nostres empremtes dactilars no s’esborren de les vides que toquem" vaig escoltar una vegada a una pel·lícula. Vaig pensar que allò era una gran sentència i per alguna estranya raó em va calar.
Sóc molt xerraire però sempre m’ha agradat més observar. Observar i esperar unes raons, uns per què, en definitiva, trobar les empremtes de la gent. De vegades em plantege massa interrogants i s’acumulen, un sobre l’altre, successivament. El món gira, i també ho fan les ments, de vegades amb un rumb, altres sense vés a saber on pensen parar. Per això m’agrada guaitar atentament i tractar de descobrir les empremtes que han tocat les vides que també jo vull tocar i és irònic, perquè ningú mira les meues, que en són moltes.
Les de lectures baix del llençol, d'infinits i punts d’inflexió. Les d’aquella gent que en algun moment innocent podríem etiquetar d’amigues i les que ara, sense innocència, ho són. Les que et canten en eixir d'escola i les que et repunten la vida o almenys …