Repunts

“No patisques reina, la tia en un repuntet t’ho arregla i no es notarà però ara deixa que et cure”, digueres aquell dia que vaig caure de la bicicleta costera avall. Jo patia perquè se m’havia esgarrat el pantaló i pel repeló al genoll, però allí estaves tu, curant-me les ferides, com sempre, amb cristalmina, perquè no es notara, perquè ningú pogués preguntar què m’havia passat i perquè plorava tant.
Ara, fa un mes que no estàs i em negue a creure que no estaràs més per curar-me les ferides, per ficar-me pedaços i fer repunts, preguntar quan torne de València o si ja tinc xarraoret. No estaràs tampoc per jugar a cartes o simplement, per estar a l’altre costat de la xemeneia per tal que jo puga observar-te en secret. I no puc suportar saber-ho, el fet de pensar que ningú més em dirà animalet i que m’estima em fa tremolar de pànic. Perquè tia, et trobe massa a faltar i et necessite, cada dia més que l’anterior i seguisc esperant despertar enmig d’aquell divendres i que les paraules de la mama siguen mentides i que seguisques com sempre, esperant que passe el Forfi, darrere la finestra la porta, per tal de saludar i dir-me: “bonica”.


Comentaris

  1. Quan la gent que estimem ja no són al nostre costat és quan més conscients som de com d'importants eren per nosaltres i com les arribem a estimar.
    Una abraçada, Maria.

    ResponElimina
  2. es una altra? quina ratxa que portes...

    ResponElimina
  3. Hi ha persones que deixen un buit molt gran. Trobar-les a faltar no és dolent, però el mal que fa no te'l treu ningú. Ànims, i mica en mica anar vivint.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada