Marieta

Participació als Relats de la Carme. Fotografia: Xavier Pujol.

De xicoteta, solien dir-me Marieta, emprant sempre el diminutiu. "Marieta, vine cap ací", "Marieta, què fas?", "Marieta, vols que et conte un conte?". Però amb el temps, Marieta va començar a crèixer i a fer-se gran malgrat la seua oposició, ja que li feia pànic i tenia un greu complex de Peter Pan. Aquell pas del temps la convertia en una presonera cada vegada més diminuta en un cos de dona. Llavors, buscà altres noms intentant evitar aquell "Marieta" que la feia sentir-se més menuda encara: "Mary", "Meri", "Poppins"... però prompte se n'adonà que no era el nom, sinó l'essència i que aquell ridícul complex era el que la feia diferent, al igual que altres xicotetes Marietes que havia anat coneixent i de qui s'havia fet amiga. 
Amb el temps he aprés que ser menut no comporta ser inferior i que, de vegades, les persones xicotetes com les Marietes són les més grans.

Comentaris

  1. Espero que el que has après sigui veritat, perquè jo sóc ben menut, però espero que se'm recordi per algunes coses grans.

    ResponElimina
  2. Totes les Marietes aprenen a volar. Això les fa grans.

    :-)

    ResponElimina
  3. No et deixis tractar de petita, no ho ets pas gens.

    ResponElimina
  4. Aquest text té molt missatge. La Marieta és la metàfora... En un destí sempre humil, fer-se gran també pot significar sentir-se bé ja que molts d'aquets complexes s'han superat...

    Salut

    ResponElimina
  5. La grandesa d'una persona no la mesura el nom. Pots estar ben tranquil·la.

    I per mi seguiràs sent la PEQUE (amb majúscules i ben grans), així que posa-t'hi com vulguis! ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada