Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

Alícia

“Alícia té molta imaginació”, digué la mestra de l’escola a la mare de la xiqueta quan la menuda tenia cinc anys. “Sol passar-se els patis jugant sola, en silenci, intentant mantenir-se allunyada de la resta de xiquets. No pot deixar de somiar desperta, em preocupa un poc”, foren les seues paraules després d’una llarga conversa mentre Alícia mirava, en silenci com el vent s’emportava les fulles dels arbres amb un xiulit per una de les finestres de l’aula. Quan arribà a casa, la mare li narrà a la xiqueta una història amb la intenció d’intentar descobrir què passava per la ment de la seua filla però l’única cosa que sorgí d’allà fou un conte sobre una estrelleta que la vigilava des del cel i li contava que passava els patis en solitud, jugant en secret. I així Alícia va seguir somiant en solitari sense que cap estrelleta li ho impedís.  “És increïble la imaginació que tens, Ali, per què no et dediques a escriure històries?”, li preguntà una amiga durant una classe a l’institut després d…

Repunts

Imatge
“No patisques reina, la tia en un repuntet t’ho arregla i no es notarà però ara deixa que et cure”, digueres aquell dia que vaig caure de la bicicleta costera avall. Jo patia perquè se m’havia esgarrat el pantaló i pel repeló al genoll, però allí estaves tu, curant-me les ferides, com sempre, amb cristalmina, perquè no es notara, perquè ningú pogués preguntar què m’havia passat i perquè plorava tant. Ara, fa un mes que no estàs i em negue a creure que no estaràs més per curar-me les ferides, per ficar-me pedaços i fer repunts, preguntar quan torne de València o si ja tinc xarraoret. No estaràs tampoc per jugar a cartes o simplement, per estar a l’altre costat de la xemeneia per tal que jo puga observar-te en secret. I no puc suportar saber-ho, el fet de pensar que ningú més em dirà animalet i que m’estima em fa tremolar de pànic. Perquè tia, et trobe massa a faltar i et necessite, cada dia més que l’anterior i seguisc esperant despertar enmig d’aquell divendres i que les paraules de l…

Marieta

Imatge
De xicoteta, solien dir-me Marieta, emprant sempre el diminutiu. "Marieta, vine cap ací", "Marieta, què fas?", "Marieta, vols que et conte un conte?". Però amb el temps, Marieta va començar a crèixer i a fer-se gran malgrat la seua oposició, ja que li feia pànic i tenia un greu complex de Peter Pan. Aquell pas del temps la convertia en una presonera cada vegada més diminuta en un cos de dona. Llavors, buscà altres noms intentant evitar aquell "Marieta" que la feia sentir-se més menuda encara: "Mary", "Meri", "Poppins"... però prompte se n'adonà que no era el nom, sinó l'essència i que aquell ridícul complex era el que la feia diferent, al igual que altres xicotetes Marietes que havia anat coneixent i de qui s'havia fet amiga.  Amb el temps he aprés que ser menut no comporta ser inferior i que, de vegades, les persones xicotetes com les Marietes són les més grans.

L'Estació del Nord

Des de menuda estava enamorada de les estacions de tren. Havia crescut visitant l’Estació del Nord cada divendres de vesprada des que tenia huit anys i el iaio sempre la portava allà en eixir de l’escola. Caminaven per Sant Agustí i feien la parada de rigor a la “Casa dels caramels” on sempre compraven el seu dolç preferit: les pelaïlles. Una vegada amb elles a la butxaca, ella li estirava la mà al iaio amb força i llavors seguien endavant fins arribar a l’estació. Allà, seien a les cadires i esperaven. Us preguntareu a qui esperaven. Doncs esperaven al temps i al moment adequat. El iaio obria la bossa on estaven les pelaïlles i començaven a menjar-ne tranquil·lament fins que arribara el moment adequat i llavors, al cap d’uns minuts, arribava aquest moment i amb ell el iaio es posava a parlar:

“Veus aquell home que acaba de baixar del tren a la via dos, Mar? Doncs és un detectiu secret i ha vingut a fer una missió oculta però això no ho sap ningú. Ens has de guardar el secret, xicoteta…