Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2012

Decisió filòloga

Imatge
Exiliat, assenyat, escrius,
aquesta tarda de diumenge, en un
racó del teu país. Veus el país.
Creus en el teu país [...]
Vicent Andrés Estellés
Els dits llisquen pel teclat recorrent ràpidament les tecles per callar els pensaments que recorren la teua ment. En el mateix moment que has començat a escriure acabes d’obrir la caixa de Pandora, eixe racó a dins teu on habita tot l'obscur, però de vegades rere les lletres es viu l’experiència més pura que pots viure. Els texts amb sentiments mai s’acaben, perduren a la ment del lector i al cor de l’escriptor, però això només passa amb els més bons. Els que rere les paraules eixides de Pandora sí que tenen un sentit i no importen tant. De vegades un text simple és aquell que més et transmet. Aquell que aconsegueixes fer teu. Tots els escriptors necessitem un límit. Una barrera que ens ajude a separar la realitat de la imaginació  i que, al mateix temps ens mire de reüll sorpresa dels dements que vertaderament estem fets o que podem arribar…

Adéu Carles

Imatge
Sempre m’han dit que els anys d’institut són els que et marquen i fan de tu el que eres de major. Són els anys en què els xiquets que som es converteixen en persones que aprenen a pensar i a sentir. Per a mi, d’aquests quatre anys a l'IES Josep de Ribera, el que més m’ha marcat va ser el curs de 4t de l’ESO perquè eixe any aparegueren en la meua vida moltes persones de les quals vaig aprendre gran part del que sóc ara, i entre elles es trobava Carles. Carles Belaire Parrava ser el meu tutor i professor d’història aquell any i va guanyar a pols el títol de Professor que féu història. Des del primer moment no sols es va preocupar per ensenyar-nos història, ens va ensenyar a preocupar-nos pels fets que havien marcat el passat per convertir-lo en el nostre present i, tampoc es va conformar en ser un simple tutor. Carles era d'eixes persones que estima la seua feina. Es preocupava contínuament per nosaltres i pel que ens passava. Es va ocupar d'obrir-nos la ment i ensenyar-nos a…

A l'ombra de l'obscuritat

Diuen que el destí és la sort reservada a cadascú, el fi al que hom es troba adscrit des que naix i comença a viure aquesta gran historia anomenada vida formada per capítols i capítols. *  * * La historia de Manel havia començat vint-i-quatre anys enrere quan la mare li donà la vida i veié la llum per primera vegada. Des d’aleshores rarament havia tornat a estar a l’obscuritat ja que l’atemoria més que res al mateix temps que el fascinava. Va créixer sa i fort fins convertir-se en una persona feliç. Però la seva vida és una cosa que ara no ens importa. Centrem-nos amb la seva historia, concretament a l’índex, és hora de fer-li un repàs.
Vint-i-quatre anys de vida,  quaranta-vuit capítols, un epíleg i un pròleg. En aquest moment Manel es troba a l’últim capítol, concretament just abans de començar el pròleg, però això és una cosa que ell desconeix. Hom no sap mai en quin punt exacte s’hi troba i molt menys és sabedor del seu final. Vet ací l’ incertesa de la vida.   Vet ací que ara, de no…