El soldat Mateu

Ací us deixe la meua participació al 261è joc literari de Josep M. Tibau




Per fi havia arribat l'hora de tornar a casa. El moment en què per fi el soldat Mateu tornarà per a reunir-se amb la família i els amics. "Ja era hora", pensa quan ja fa més d'una hora que està assegut al seu seient del tren. Han estat cinc anys fora de casa. Anys en els quals ha hagut de lluitar desenes de batalles amb els seus companys, anys sense la seua dona, un temps que no tornarà poder a viure. La vida és com el bagul on un xiquet guarda les seues joguines i es troba completament desordenat.
El bagul del soldat Mateu està ple de records, records tristos d'aquests anys. El primer d'ells és el tren, aqueix mateix tren en què ara viatja, similar al que anys enrere li donà l'oportunitat de marxar de casa i lluitar per a guanyar diners i que la seua família pogués subsistir. Mateu tanca els ulls. Quan que li agradaria tornar enrere en el temps! Llavors els obri i veu el motiu del seu retorn: la cama esquerra. Ja no hi és, des d'aquella batalla que no hi és. Aquest és el segon record. Però no, no vol pensar-ho i per això es manté indiferent a la resta de sensacions que el seu cos va rebent. No vol sentir-les. Ja he patit suficient, pensa.

Llavors arriba el moment, per fi s'ha retrobat amb la seua dona i els seus fills. El menut, Joan té sis anys i corre ràpidament a abraçar al seu pare. No li importa que al pare li falte una cama, és i serà el seu heroi per sempre: "Pare, pare has tornat!" és l'única frase que ix sense parar de la seua boca. El soldat Mateu no pot evitar somriure. El xicotet Joan és tal com l'havia imaginat. La seua dona agafa al xiquet del braç i abraça fortament al seu marit, l'ha trobat tant a faltar! Aleshores apareix la filla gran, Anna amb un plat a la mà. Aquest li reviscola i s'estavella contra el sòl. "Per fi estàs a casa!" exclama amb un somriure.

Doncs ací ho teniu amics, ací està el bagul del soldat Mateu, el qual a banda de records tristos en forma de joguines té el més important de tot. L'estima de la seua família. 


Comentaris

  1. Respostes
    1. a tu per aportar aquestes idees amb que poder escriure i treballar un text :)

      Elimina
  2. I mentre arriba el coi de metge,
    el soldadet es tranquil·litza repetint
    què farà, on anirà, si sobreviu:
    “Aniré a ma mare ben vestit
    i, abans que res, li hauré de dir
    que em perdoni per tractar-la sempre així;
    aniré a la Margarida a fer-li un fill
    per, només veure’l, intuir
    que l’estimo més del que m’estimo a mi”.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tu m'espies. Ja està clar.

      Elimina
    2. La qüestió és... es pot saber on t'amagues per fer-ho?

      Elimina
  3. Molt ben lligat, Maria!
    Una abrçada!

    ResponElimina
  4. Que emotiu, i ben pensat! Un fill mai troba incomplet el pare, m'ha agradat molt aquest detall. Un senyor relat, Maria!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clar, un heroi sempre serà un heroi. Amb o sense cama, que més li fa! Sols és un complement que l'acompanya.
      Gràcies Sílvia!

      Elimina
  5. Molt bonic:) per cert, he canviat la direcció web del meu blog: http://lovewildfree.blogspot.com.es/ un petó^^

    ResponElimina
  6. La cosa és, companya María
    quina necessitat hi ha que la penya perdi un membre
    anant a fer de soldat

    salut i peles

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, si no hi haguessin guerres el soldat Mateu no havera marxat i no havera perdut la seua cama. Eixa és la qüestió, bo, una d'elles.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada