De gel (3)


Unes torrades juntament amb una tassa de cafè presideixen el banc de la cuina mentre la càlida olor a cafè i a pa torrat omplin l’estança. La vista de la finestra és magnífica: comença a eixir el sol i, tot i que alguns edificis tapen la visibilitat, la dècima altura afavoreix la vista del paisatge urbanita.

Raquel es recull els cabells en una cola alta. Tanmateix aquests segueixen caient-li sobre l’espatlla. Guaita en silenci i es mira al reflex de la finestra: va vestida amb uns vaquers curts i una camisa de Marc. Li l’ha agafada de l’habitació on ell encara s’hi troba dormint. És molt prompte, però ha de marxar. No vol estar allí quan ell desperte. Seria incapaç de tornar a mirar-lo als ulls en una altra cara que no fos de rebuig i fàstic. Li cremen els llavis i la pell, testimonis de carícies i besos anteriors els quals ha tractat d’esborrar amb altres de nous. Pedra sobre pedra ha anat formant un ferm mur. Mur el qual ara comença a badar-se. La indiferència dels sentiments i emocions ha deixar de ser banal i ara és quan tornen en forma de fàstic i vergonya donant lloc a la seua pròpia humiliació. Raquel s’acosta a l’espill i es mira detingudament. No es reconeix. Ha deixat de ser ella. Espantada, agafa la bossa i marxa ràpidament d’allí. Es troba irascible, ni tan sols pot mirar-se al mirall de l’ascensor. Tanca els ulls i desitja desaparèixer. Finalment ix de l’edifici i s’encén un cigarret. Necessita l’evasió que sols li pot aportar la nicotina. 



Comentaris

  1. Raquel fuig de si mateixa, tot el que no ha trobat amb el Marc és el que li manca a ella. El fàstic que sent per buscar la plenitud en el llit d'algú a qui no estima ni li agrada. M'agrada molt aquest personatge, totes aquestes experiències l'ajuden a fondre el gel. I el cigarret final ho confirma, s'evadeix amb la nicotina. Diuen que mentre et fumes un cigarret deixes d'actuar de fer alguna cosa que faries si no l'estiguessis fumant. M'ha agradat molt aquesta escena, és molt versemblant i és fàcil d'identificar-s'hi. Petonets!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fumar per tal de fugir... he creat un personatge covard. No estic segura de que m'agrade massa...

      Elimina
    2. A mi si que m'agrada, és un personatge en procés de creixement. Són els millors!

      Elimina
    3. I per què covard? No necessàriament ha de ser un personatge covard.

      Elimina
    4. Sí, en efecte, és un personatge en creixement d'aquests que al final sorprenen, o això espere... però no sé, de moment no em convenç massa.

      Elimina
    5. Està en el quart moviment de la cançó: "viviendo en diferidos, sin ser ni oir ni dar", aquest tema d'extremodura va ser la banda sonora de la meva vida fa un temps. M'encanta!!

      Elimina
    6. Doncs a mi, Maria, m'ha agradat aquest personatge. Pense que és molt quotidià, tangible i que el lector pot identificar sense esforços. Tots hem conegut algú o, fins i tot, hem sigut així en algun moment de la nostra vida.

      Continua així(na)!

      Elimina
  2. Se n'ha anat sense desdejunar i fumar en dejú és dolent.

    Molt ben escrit.

    ResponElimina
  3. Quina intensitat, Maria! I que complicat mirar de fugir d'allò que encara no està del tot definit, no? De totes maneres, li aconsellaria que no pretengui esborrar els petons i les carícies anteriors amb els nous que vagin sorgint. Segur que no són els culpables de la situació, i de fet, que millor que anar per la vida "carregat" de carícies i petons… (diga'm romàntic!) ; )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els esborra pel fàstic, li fan mal i per això fuig. El que Raquel tracta d'evitar que li tornen a fer mal.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada