Adéu Carles

Sempre m’han dit que els anys d’institut són els que et marquen i fan de tu el que eres de major. Són els anys en què els xiquets que som es converteixen en persones que aprenen a pensar i a sentirPer a mi, d’aquests quatre anys a l'IES Josep de Ribera, el que més m’ha marcat va ser el curs de 4t de l’ESO perquè eixe any aparegueren en la meua vida moltes persones de les quals vaig aprendre gran part del que sóc ara, i entre elles es trobava Carles.
Carles Belaire Parra va ser el meu tutor i professor d’història aquell any i va guanyar a pols el títol de Professor que féu història. Des del primer moment no sols es va preocupar per ensenyar-nos història, ens va ensenyar a preocupar-nos pels fets que havien marcat el passat per convertir-lo en el nostre present i, tampoc es va conformar en ser un simple tutor. Carles era d'eixes persones que estima la seua feina. Es preocupava contínuament per nosaltres i pel que ens passava. Es va ocupar d'obrir-nos la ment i ensenyar-nos a pensar per nosaltres mateixos. Teníem un lema: "SAPERE AUDE: Atreveix-te a pensar per tu mateix, actua segons la teua pròpia consciència: atreveix-te a ser autònom i lliure. I ser lliure és ser responsable de les nostres accions." Aquestes paraules se'm van quedar gravades a foc en la memòria i formen part del que sóc ara. 
Aquell any vaig tindre molts dubtes sobre el meu futur. No sabia si seguir cursant ciències o canviar-me a lletres però Carles sempre em va animar a seguir endavant i a enfrontar els problemes amb les matemàtiques i amb el professor de matemàtiques. “Maria quan acabes ja ho decidiràs” eren les seues paraules en els moments difícils. Sempre amb un somriure i amb unes ganes enormes de lluitar i seguir endavant. Però les seues ganes de lluitar anaven més enllà i nosaltres no ho sabíem. Ho descobrirem el curs següent, en arribar a primer de batxillerat, i decidirem fer-li arribar tot el nostre suport en forma d'un llibre i una rosa, que estigueren acompanyats d’una fotografia del nostre grup i les nostres paraules d'ànims i suport a seguir lluitant. Allò era tot el que teníem.
Anit em vaig assabentar que després de la recaiguda havies faltat. Encara no puc creure que no et tornaré a veure i que ja no estàs entre nosaltres. Sempre em quedaré en el record d’aquella última classe amb tu a quart quan ens digueres que anàrem tranquils a la platja, que no passava res. Aquella última tutoria acabà cantant Cuando me vaya, Pablo guitarra en mà i tots plorant.

Gràcies per tot Carles, gràcies per ensenyar-nos a ser persones i per fer que siguem gran part del que ara som. Les teues ensenyances i les teues ganes de lluitar perduraran en nosaltres. No t’oblidaré.




Comentaris

  1. Com tu bé dius, hi ha professors que marquen història. Les teves paraules, precioses! Sempre queden els moments viscuts, els bons records i els seus grans consells. Guarda't-ho a la motxilla i endavant!
    Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Rachel! tens raó, ahí a la motxilla estan les seves ensenyances i consells ben guardats en cura, per tal que no s'escapen!
      una abraçada! :D

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada