Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

El soldat Mateu

Imatge
Ací us deixe la meua participació al 261è joc literari de Josep M. Tibau



Per fi havia arribat l'hora de tornar a casa. El moment en què per fi el soldat Mateu tornarà per a reunir-se amb la família i els amics. "Ja era hora", pensa quan ja fa més d'una hora que està assegut al seu seient del tren. Han estat cinc anys fora de casa. Anys en els quals ha hagut de lluitar desenes de batalles amb els seus companys, anys sense la seua dona, un temps que no tornarà poder a viure. La vida és com el bagul on un xiquet guarda les seues joguines i es troba completament desordenat. El bagul del soldat Mateu està ple de records, records tristos d'aquests anys. El primer d'ells és el tren, aqueix mateix tren en què ara viatja, similar al que anys enrere li donà l'oportunitat de marxar de casa i lluitar per a guanyar diners i que la seua família pogués subsistir. Mateu tanca els ulls. Quan que li agradaria tornar enrere en el temps! Llavors els obri i veu el motiu del …

Roc, el troglodita

Roc és un troglodita que viu al segle XXI amagat a una cova. És molt baixet i una enorme barba li cobreix la cara alhora que amaga la majoria de vegades el seu somriure. Als seus vint-i-tres anys acaba d’independitzar-se i ha aconseguit adquirir la caverna dels seus somnis amb tot el que necessita: un sòl sobre el qual dormir i una porta que poder obrir i tancar l’entrada a l’estança. I sí, sé que potser ara pensareu“quin tio més estrany”.Doncs sí, supose que aquesta és la paraula perfecta per a qualificar a Roc. La seua estranyesa el converteix en un personatge no massa comú a la nostra vida actual. Es passa el dia a la freda caverna i, tot i que un dels pocs coneixements de què gaudeix és el de fer foc, ell prefereix no fer-ne. Vet ací que prefereix viure fredament sol. Sense necessitar a ningú ni molt menys crear vincles afectius amb cap persona i, enmig d'aquesta soledat el silenci sempre s'hi troba present, gairebé mai parla. Ho ha oblidat. L'altre dia anàrem a veure…

De gel (3)

Imatge
Unes torrades juntament amb una tassa de cafè presideixen el banc de la cuina mentre la càlida olor a cafè i a pa torrat omplin l’estança. La vista de la finestra és magnífica: comença a eixir el sol i, tot i que alguns edificis tapen la visibilitat, la dècima altura afavoreix la vista del paisatge urbanita.
Raquel es recull els cabells en una cola alta. Tanmateix aquests segueixen caient-li sobre l’espatlla. Guaita en silenci i es mira al reflex de la finestra: va vestida amb uns vaquers curts i una camisa de Marc. Li l’ha agafada de l’habitació on ell encara s’hi troba dormint. És molt prompte, però ha de marxar. No vol estar allí quan ell desperte. Seria incapaç de tornar a mirar-lo als ulls en una altra cara que no fos de rebuig i fàstic. Li cremen els llavis i la pell, testimonis de carícies i besos anteriors els quals ha tractat d’esborrar amb altres de nous. Pedra sobre pedra ha anat formant un ferm mur. Mur el qual ara comença a badar-se. La indiferència dels sentiments i emoc…

De gel (1)

Imatge
- Vinga Raquel, apaga'l ja d'una vegada - li demanà Marc.
Ella li va fer cas i apagà el telèfon tornant així al llit, al seu costat. Al costat de Marc, amb qui acabava de complir tres dies junts. Ell l'envoltà amb els braços i la besà. Ella gairebé pensava res, únicament es deixava portar, va tractar de buscar calor als seus braços, sense trobar-lo. Res era càlid allà. "Allà en va un altre més", va pensar Raquel, "un altre més amb el qual la calor no existeix, potser només existeixi el fred per a mi?" I així constantment. La història es repetia de nou per enèsima vegada. Compartia abraçades, petons i carícies amb qualsevol. Però res més que fos més enllà del pur desig. Sols això i res més. Gestos tendres a l'aire, al vent, a qualsevol que tingués al seu costat. Carícies i besos que mai els havia sentit com a propis. Mai havia dit "t'estime" i entre els seus plans no estava fer-ho mai. No, Raquel no estimava. Únicament feia el que li v…

Homenatge a Carles

Vaig arribar a aquest institut fa quatre anys des de l’escola de Barxeta amb la motxilla plena d’il·lusions de xiqueta. I ací he gaudit de moltíssims moments amb els meus amics, moments en què, el segon any ací té un lloc especial al meu cor. Començava 4t d’ESO i em trobava en grup de companys amb la majoria dels quals no havia tingut tracte fins aleshores i, amb un tutor una mica peculiar que s’encarregà de compactar el grup, Carles.
Carles Belaire, professor d’història i tutor. Va dedicar tot un trimestre a explicar-nos i fer-nos reflexionar que era la historia i com ens afectava. No es va conformar en ser un simple professor o tutor més, sinó que va voler anar més enllà. Ens va ensenyar a pensar per nosaltres mateixos: SAPERE AUDE. Atrevir-se a ser autònoms i lliures i, al mateix temps a ser responsable de les nostres accions. Eixe fou el lema i el seu llegat per a nosaltres.
Fins eixe any sempre havia tingut clar què volia estudiar de major, però començaren a sorgir els dubtes i pr…

Decisió filòloga

Imatge
Exiliat, assenyat, escrius,
aquesta tarda de diumenge, en un
racó del teu país. Veus el país.
Creus en el teu país [...]
Vicent Andrés Estellés
Els dits llisquen pel teclat recorrent ràpidament les tecles per callar els pensaments que recorren la teua ment. En el mateix moment que has començat a escriure acabes d’obrir la caixa de Pandora, eixe racó a dins teu on habita tot l'obscur, però de vegades rere les lletres es viu l’experiència més pura que pots viure. Els texts amb sentiments mai s’acaben, perduren a la ment del lector i al cor de l’escriptor, però això només passa amb els més bons. Els que rere les paraules eixides de Pandora sí que tenen un sentit i no importen tant. De vegades un text simple és aquell que més et transmet. Aquell que aconsegueixes fer teu. Tots els escriptors necessitem un límit. Una barrera que ens ajude a separar la realitat de la imaginació  i que, al mateix temps ens mire de reüll sorpresa dels dements que vertaderament estem fets o que podem arribar…

Adéu Carles

Imatge
Sempre m’han dit que els anys d’institut són els que et marquen i fan de tu el que eres de major. Són els anys en què els xiquets que som es converteixen en persones que aprenen a pensar i a sentir. Per a mi, d’aquests quatre anys a l'IES Josep de Ribera, el que més m’ha marcat va ser el curs de 4t de l’ESO perquè eixe any aparegueren en la meua vida moltes persones de les quals vaig aprendre gran part del que sóc ara, i entre elles es trobava Carles. Carles Belaire Parrava ser el meu tutor i professor d’història aquell any i va guanyar a pols el títol de Professor que féu història. Des del primer moment no sols es va preocupar per ensenyar-nos història, ens va ensenyar a preocupar-nos pels fets que havien marcat el passat per convertir-lo en el nostre present i, tampoc es va conformar en ser un simple tutor. Carles era d'eixes persones que estima la seua feina. Es preocupava contínuament per nosaltres i pel que ens passava. Es va ocupar d'obrir-nos la ment i ensenyar-nos a…

A l'ombra de l'obscuritat

Diuen que el destí és la sort reservada a cadascú, el fi al que hom es troba adscrit des que naix i comença a viure aquesta gran historia anomenada vida formada per capítols i capítols. *  * * La historia de Manel havia començat vint-i-quatre anys enrere quan la mare li donà la vida i veié la llum per primera vegada. Des d’aleshores rarament havia tornat a estar a l’obscuritat ja que l’atemoria més que res al mateix temps que el fascinava. Va créixer sa i fort fins convertir-se en una persona feliç. Però la seva vida és una cosa que ara no ens importa. Centrem-nos amb la seva historia, concretament a l’índex, és hora de fer-li un repàs.
Vint-i-quatre anys de vida,  quaranta-vuit capítols, un epíleg i un pròleg. En aquest moment Manel es troba a l’últim capítol, concretament just abans de començar el pròleg, però això és una cosa que ell desconeix. Hom no sap mai en quin punt exacte s’hi troba i molt menys és sabedor del seu final. Vet ací l’ incertesa de la vida.   Vet ací que ara, de no…

Dia ú

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els genolls amb les ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
(...)

Seràs el rent que fa pujar el pa,  seràs el solc i seràs la collita, seràs la fe i la medalla oculta, seràs l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obri tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confí on la lluna comença, seràs forment, l'escala il·luminada.


He començat tantes vegades i n'he acabat tantes més que buscar un punt d'inici o de descontrol de paraules ja es fa estrany. És com quan has caigut centenars de vegades que, en aixecar-te ja saps com ho has de fer; o com quan estàs aprenent a anar amb bicicleta. És fàcil amb la pràctica. Pura inèrcia promoguda per la incertesa i la falta de decisió. Perquè el simple fet de ser conscient que comence un nou projecte per a deixar-lo sense acabar ja diu molt. 
La raó per la qual he estat canviant tant ha estat l'evolució que sofrim les persones al llarg de …